Archive for the ‘Pintura’ Category

A voltes del “Marquès Antoni Tàpies”

Un magnífic article d’Antoni Llena:

Anàlisi

Em sembla que Tàpies s’equivoca

Antoni Llena

Vet aquí unes ratlles escrites a contracor, però impulsades per una amistat profunda i tenaç. Ho diré sense circumloquis: si accepta el títol de marquès que li brinda el rei Joan Carles I, en Tàpies em sembla que s’equivoca. En un moment ingrat com aquest, amb l’Estatut i la democràcia mateixa sota sospita, amb una crisi de valors que devora les arrels de la nostra societat, aquest títol és, fet i fet, un tret a la seva implacable trajectòria. No caiguéssim, per tant, en l’obnubilació de creure que aquest títol honorífic és equiparable al de sir que confereix la reina d’Anglaterra i que han rebut artistes importants de la Gran Bretanya. El títol de sir és un reconeixement als senyors de la pàtria, que es mor amb els distingits. Aquest títol de marquès, en canvi, remet per un ampli sector de la societat del país a La Codorniz i a La escopeta nacional, un títol que les revistes del cor han ajudat a desacreditar.

Què ho fa que un artista que s’ha distingit sempre per la seva profunda modernitat, guanyada amb esforç, pugui caure en un parany servit per un dels estaments més rònecs de la nostra societat? La cortesia? Una feblesa disculpable per l’edat? La vanitat que porta en el moll de l’os tot artista? Aquella vanitat que, posem per cas, Salvador Dalí mostrava sense pudícia? Tàpies, però, s’ha passat la vida maldant per deseixir-se’n, d’aquesta vanitat, com d’un oripell insalubre. Tota la seva obra ha estat una lluita indefallent per superar el seu jo, un ego que, transcendit, ha donat una dimensió universal al seu art. Que aquesta vanitat és un ingredient connatural a tots els artistes, potser fins i tot indispensable perquè llur art pugui imposar-se socialment al món? Sens dubte, però Tàpies no és solament un artista, un artista de gran dimensió espiritual, també és un sòlid intel·lectual i, com a tal, un referent ètic.

Per això mateix, en aquesta nostra societat mancada de models, no podem sinó esperar-ne una actitud diàfana, d’aquelles que revifen el vigor col·lectiu. Tot i que pugui semblar una ingenuïtat, una arrogant descortesia o una fixació en el passat, imaginem-nos-el, doncs, dient a un rei imposat per Franco: “Majestat, gràcies per aquest títol, però l’acceptaré de cor quan us digneu a derogar el Decret de Nova Planta amb què el vostre avantpassat humilià el meu país”. I això dit de rei a rei, perquè Tàpies ho ha de saber, que ell és un rei. Jordi Pujol sempre deia (per cert, tant Jordi Pujol com Felipe González renunciaren al títol de marquès quan el monarca els l’oferí entenent que la cosa era un anacronisme) que els artistes són més importants, vistos amb perspectiva històrica, que no pas els polítics, que no pas els mateixos reis. I així és. Qui en sabria res, doncs, del papa Innocenci X, si no fos pel retrat que en feu Velázquez? Qui en sabria res de la família de Carles IV, si Goya no l’hagués pintat? Tàpies és per a mi un rei, un rei que no pot jugar-se el tron per esdevenir un simple marquès, cosa que, com a amic, em sabria molt de greu. Les flaqueses dels humans, però, són un reflex de les dels déus de l’Olimp.

Nota final. Aquests dies m’he debatut entre dos sentiments: la pietat que m’inspira la venerable ancianitat de Tàpies i la coherència personal. No he parat de demanar-me si la pietat sense coherència és veritable estima. Amor i coherència són dues cares de la mateixa moneda. Ara bé, quina d’elles és la més important? Tàpies és un símbol i aquesta és l’arrel del problema, un problema que ens afecta a tots, mitificat i mitificadors, i que sols es resoldrà amb la total normalització del país. De Tàpies he après moltes coses, una de les més importants ha estat que en els moments de lluita sempre va donar la cara. M’he decidit a publicar aquestes ratlles perquè crec, amb sinceritat, que amb la meva honestedat, encertada o no, li reto un homenatge. Així i tot, hi ha una sentència de Joseph Brodsky que em neguiteja i que em llenço a sobre com a retret: “Si la veritat d’aquest món existeix, segurament que no és humana”.

Pepe Novellas

PEPE NOVELLAS


Que difícil és intentar desgranar harmònicament quatre ratlles al voltant de la trajectòria creativa de Pepe Novellas , grandíssim artista i millor amic , quant el plor ens espurneja els ulls i el dolor domina en el pensament per la seva mort.
Ho és, a més a més , ja que l’obligat nivell dels justos i merescuts elogis per la seva qualitat i transcendència artística , podria semblar més fruit de l’amistat que no pas de l’estricta justícia.

Una justícia provinent del fet de que Novellas és un artista cabdal i capitular en l’art de la nostra ciutat ja que com pocs ha sabut estructurar de manera lineal i coherent el seus discursos conceptuals, plàstics i estètics. Aquells que naixien fa poc més de trenta anys en aquell ideari plàstic que un batejà com “Escola de Mataró” , amb en Novellas, en Ricard Jordà , en Pal i en Perecoll de protagonistes , sota el mestratge de Josep Mª Rovira Brull i Eduard Alcoy.

Una escola fonamentada en aquest concepte que vorejava el realisme màgic , s’endinsava en l’humanisme fantàstic , i tenia en el surrealisme un substrat estructural que li donava suport. Aquell ideari que Novellas ha sabut evolucionar en el decurs dels quaranta anys de la seva trajectòria , essent bastida permanent de tota el seu fer.

Una trajectòria i un fer que tenen a l’home com a permanent protagonista del seu treball, amb presència real o latent. Un home del que Novellas sap treure reflexió oportuna en cada moment. Emocions , sensacions , passions… , marquen motius que ens son revelats amb profunditat , de manera dolça o contundent, i quan cal de manera crítica, acompanyada a dojo amb el deix de la seva peculiar ironia, que en ocasions es referma en un àcid cinisme que serveix per denunciar tot allò que ataca o trenca el que per ell son conceptes bàsics i inalterables, com ho son els de justícia i llibertat.

Però aquest sentit social de la seva pintura no l’ha fet oblidar la cara hedonista de l’home. El retrat acurat , l’apunt encertat , els plaers del menjar , l’amor , el viure i el conviure. La mirada propera , més dolça i tendra , que tenia en el Novellas juganer , nen fet gran, en el més hàbil dels compositors de la simfonia de la vida diària , aquella en la que no passant res , circula una reflexió tant o més profunda que en la de qualsevol de les seves mirades socials més aspres.
Ara tots ens quedem , d’una o altra manera , més pobres i més orfes. És en el pòsit dels seus treballs on haurem de trobar noves lectures per anar endavant. Mataró perd un dels seus més grans artistes , al que com ja és habitual no va fer la justícia que mereixia , i és hora de mantenir el seu record aprofitant que sortosament els artistes no acaben de morir mai ja que ens deixen les seves obres.
Novellas ens deixa un gran llegat personal a qui el vàrem conèixer de manera més íntima i propera , alhora que deixa un important llegat artístic que la ciutat no hauria de deixar perdre.
Un llegat de tota una carrera que començà fa poc més de quaranta anys en una exposició al Museu Municipal. Llavors el crític Pere Pascual Clopés , el meu pare , diagnosticà que la seva obra era més propera a Cuenca ( Museu d’Art Abstracte) que de “El Prado”. No anava errat. La magnificència del treball artístic de Pepe Novellas és digne de tot aquell indret on l’art de qualitat , com el seu , hi tingui estada.

Pere Pascual. 21 de febrer de 2009

Nota: No hauria sabut expressar millor la importància que per la ciutat ha tingut la figura i l’obra de Pepe Novellas i és per això que he pres del bloc d’en Pere Pascual http://perepascualpic.blogspot.com aquest sentit post.

Ismael Cabezudo

Madrid ’09

Demà a la nit (23:59) marxem a Madrid! Ens hi esperen 2 dies, si, si, ho heu sentit bé… només 2 dies, intensos de visites a Museus: Thyssen, MNCARS, Prado i el colofó de ARCO.

Espero tornar amb molta informació i content del que hauré vist. De moment us deixo un mini document que he fet fent un “retalla i enganxa” de la plana web del Museo del Prado sobre l’antològica que dediquen a Francis Bacon.

Ens retrobem dissabte!

ismael

View this document on Scribd

Mark Rothko paintings

mark-rothko

A vegades em despisto i no penso que potser hi ha qui no té referències d’algun dels artistes que cito. Ahir a la classe de 2n hi havia gent que no el coneixia, així que adjunto una única imatge de l’època a la que jo feia referència. Curiosament, la negror d’aquest treball té un cert paral·lelisme amb la negror dels últims treballs de l’Eduard Comabella. Tots dos es van suicidar.

Ismael