Archive for Abril de 2010|Monthly archive page

CREA +



Més informació a: http://creaintermedia.wordpress.com

Anuncis

A voltes del “Marquès Antoni Tàpies”

Un magnífic article d’Antoni Llena:

Anàlisi

Em sembla que Tàpies s’equivoca

Antoni Llena

Vet aquí unes ratlles escrites a contracor, però impulsades per una amistat profunda i tenaç. Ho diré sense circumloquis: si accepta el títol de marquès que li brinda el rei Joan Carles I, en Tàpies em sembla que s’equivoca. En un moment ingrat com aquest, amb l’Estatut i la democràcia mateixa sota sospita, amb una crisi de valors que devora les arrels de la nostra societat, aquest títol és, fet i fet, un tret a la seva implacable trajectòria. No caiguéssim, per tant, en l’obnubilació de creure que aquest títol honorífic és equiparable al de sir que confereix la reina d’Anglaterra i que han rebut artistes importants de la Gran Bretanya. El títol de sir és un reconeixement als senyors de la pàtria, que es mor amb els distingits. Aquest títol de marquès, en canvi, remet per un ampli sector de la societat del país a La Codorniz i a La escopeta nacional, un títol que les revistes del cor han ajudat a desacreditar.

Què ho fa que un artista que s’ha distingit sempre per la seva profunda modernitat, guanyada amb esforç, pugui caure en un parany servit per un dels estaments més rònecs de la nostra societat? La cortesia? Una feblesa disculpable per l’edat? La vanitat que porta en el moll de l’os tot artista? Aquella vanitat que, posem per cas, Salvador Dalí mostrava sense pudícia? Tàpies, però, s’ha passat la vida maldant per deseixir-se’n, d’aquesta vanitat, com d’un oripell insalubre. Tota la seva obra ha estat una lluita indefallent per superar el seu jo, un ego que, transcendit, ha donat una dimensió universal al seu art. Que aquesta vanitat és un ingredient connatural a tots els artistes, potser fins i tot indispensable perquè llur art pugui imposar-se socialment al món? Sens dubte, però Tàpies no és solament un artista, un artista de gran dimensió espiritual, també és un sòlid intel·lectual i, com a tal, un referent ètic.

Per això mateix, en aquesta nostra societat mancada de models, no podem sinó esperar-ne una actitud diàfana, d’aquelles que revifen el vigor col·lectiu. Tot i que pugui semblar una ingenuïtat, una arrogant descortesia o una fixació en el passat, imaginem-nos-el, doncs, dient a un rei imposat per Franco: “Majestat, gràcies per aquest títol, però l’acceptaré de cor quan us digneu a derogar el Decret de Nova Planta amb què el vostre avantpassat humilià el meu país”. I això dit de rei a rei, perquè Tàpies ho ha de saber, que ell és un rei. Jordi Pujol sempre deia (per cert, tant Jordi Pujol com Felipe González renunciaren al títol de marquès quan el monarca els l’oferí entenent que la cosa era un anacronisme) que els artistes són més importants, vistos amb perspectiva històrica, que no pas els polítics, que no pas els mateixos reis. I així és. Qui en sabria res, doncs, del papa Innocenci X, si no fos pel retrat que en feu Velázquez? Qui en sabria res de la família de Carles IV, si Goya no l’hagués pintat? Tàpies és per a mi un rei, un rei que no pot jugar-se el tron per esdevenir un simple marquès, cosa que, com a amic, em sabria molt de greu. Les flaqueses dels humans, però, són un reflex de les dels déus de l’Olimp.

Nota final. Aquests dies m’he debatut entre dos sentiments: la pietat que m’inspira la venerable ancianitat de Tàpies i la coherència personal. No he parat de demanar-me si la pietat sense coherència és veritable estima. Amor i coherència són dues cares de la mateixa moneda. Ara bé, quina d’elles és la més important? Tàpies és un símbol i aquesta és l’arrel del problema, un problema que ens afecta a tots, mitificat i mitificadors, i que sols es resoldrà amb la total normalització del país. De Tàpies he après moltes coses, una de les més importants ha estat que en els moments de lluita sempre va donar la cara. M’he decidit a publicar aquestes ratlles perquè crec, amb sinceritat, que amb la meva honestedat, encertada o no, li reto un homenatge. Així i tot, hi ha una sentència de Joseph Brodsky que em neguiteja i que em llenço a sobre com a retret: “Si la veritat d’aquest món existeix, segurament que no és humana”.

La comunitat inconfessable

Aquesta setmana santa vaig ser a Girona i em vaig trobar amb la mostra La comunitat inconfessable a la Sala d’exposicions Bòlit. Centre d’Art Contemporani de Girona. Aquesta exposició ensenya els tres projectes que es van desenvolupar en el pavelló Català a la passada Biennal de Venècia. Els tres projectes són: Technologies · To · The · People / Daniel G. Andújar. Sitesize / Joan Vila-Puig i Elvira Pujol. Archivo F.X. / Pedro G. Romero.

Els tres projectes tenen en comú el concepte de COMUNITAT, entesa com a aquestes noves pràctiques artístiques en que l’artista es desdibuixar i treballa en equip i amb eines col·laboratives.

Us adjunto alguns links a les pàgines web dels diferents projectes i dels seus autors:

www.lacomunidadinconfesable.org

www.postcapital.org

www.danielandujar.org

www.sitesize.net

www.construccioautonoma.net

www.fxysudoble.org

Us en recomano la visita, tant als espais físics com als llocs web.

ismael